En aquell moment, a penes tenia trenta-un anys i es considerava l'amo absolut de l'herència de César. El Senat ja no tenia ni ganes ni forces per contradir-li res i només per cautela ell no va demanar la investidura al tron. La hi haurien concedit. Però Octavi coneixia el pes de les paraules i sabia que la paraula de rei era incòmoda. Quina necessitat de revifar un caprici adormit a les consciències ensopides. Els romans ja havien deixat de creure en les institucions democràtiques i republicanes perquè en coneixien la corrupció, però continuaven donant importància a les formes. Exigien ordre, pau, seguretat, una bona administració, una moneda forta i estalvis garantits. I Octavià es disposava a donar-los-ho. Amb l’or portat d'Egipte va liquidar l'exèrcit, que comptava mig milió d'homes i costava massa; el va reduir a dos-cents mil homes en servei, dels quals es va proclamar imperator, un títol purament militar, i va llicenciar els altres repartint-los ...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada