ORGANITZACIÓ DE LA REPÚBLICA ROMANA
MAGISTRATS:
Característiques comunes de les magistratures
• Electivitat: tots els funcionaris republicans, excepte el dictador i el mestre de cavalleria,eren elegits pel poble romà en els comicis.
• Prestació gratuïta: tots els càrrecs eren considerats honorífics (fins i tot se'ls anomenava honores) i en absolut retribuïbles.
• Anualitat: tots els magistrats eren elegits per a un any, llevat del censor i dels càrrecs extraordinaris.
• Tots, excepte el dictador i el mestre de cavalleria, eren col·legiats, ocupats per dos homes o més: Les decisions havien de ser preses per unanimitat i un sol membre podia anul·lar-les.
• Respecte del cursus honorum, ascensió esglaonada en les diverses magistratures, de menys a més important. Havien de passar pel cap baix dos anys entre l'exercici d'una magistratura i una altra. Els fasces eren feixos de vares amb una destral que simbolitzaven el poder (imperium) d'infligir càstigs corporals (les vares) o pena de mort (la destral).
Sabies que...
el mot 'feixisme', creat originalment en italià amb la forma fascismo,
prové dels fasces que portaven els lictors, traduïts en català com a
'feix'?
La raó és que el feixisme de Mussolini va utilitzar amb profusió els
fasces com a símbol propi, de la mateixa manera que va recuperar
altres símbols dels romans antics, com la salutació amb el braç i la
mà estesos, perquè aquest moviment pretenia ressucitar l'esplendor
de la Roma imperial per a Itàlia.
Magistrats ordinaris
Qualsevol que es volgués dedicar als afers públics havia de fer primer el servei militar i seguir el
seu cursus honorum o carrera política exercint les magistratures en aquest ordre:
• qüestors: n'eren vint, repartits per totes les províncies. Eren responsables del tresor públic:
controlaven els comptes dels ingressos i les despeses de l'Estat.
• edils: n'eren quatre, que s'encarregaven de l'administració de la ciutat de Roma.
• pretors: n'hi havia vuit. Dirigien el procediment judicial i actuaven com a presidents dels
tribunals en les causes penals.
• cònsols: n'eren solament dos. Eren els magistrats suprems de la República: eren els comandants en cap de l'exèrcit, proposaven projectes de llei, tenien el poder executiu. Amb el nom de tots dos es designaven els anys: L. Pisone A. Gabino consulibus. Quan cessaven eren enviats a una província com a governadors (procònsols).Altres magistratures a banda d'aquesta ordenació eren:
• tribuns de la plebs: n'hi havia deu, que defensaven els drets dels plebeus, podien fer propostes de llei i participar en els debats dels comicis i el senat i tenien dret de vet davant els altres magistrats.
• censor: era un magistrat amb molt de prestigi. Se n'elegien dos cada cinc anys entre els excònsols i romanien en el càrrec durant any i mig, temps necessari per realitzar el cens de tots els ciutadans, dividint-los en classes segons la seva riquesa. A més inscrivien els nous senadors d'entre els exmagistrats i tenien el poder d'expulsar del senat els membres que en
consideressin indignes. Així mateix vetllaven pels costums públics i podien castigar les faltes morals no contemplades per les lleis.
Magistrats extraordinaris
Algunes magistratures no existien normalment sinó que només s'hi recorria en situacions d'emergència per a Roma.
• dictador: magistrat únic al qual es concedia tot el poder durant un màxim de sis mesos quan la república es trobava en circumstàncies excepcionals que la posaven en perill. Aquest càrrec, però, va ser desvirtuat el s. I a. C. per Sul·la i Cèsar perquè el van emprar tan sols per legitimar el seu poder personal.
• mestre de cavalleria: mà dreta del dictador mentre aquest durava en el càrrec.
SENAT
Era una assemblea formada per 600 exmagistrats -número que va sofrir variacions al llarg dels temps- escollits pels censors de manera vitalícia, si no n'eren expulsats pels mateixos censors. Es reunia a la cúria, un edifici situat al fòrum. Tenien assignats àmplies competències sobre política exterior, control dels afers militars, de les finances públiques, de la religió nacional i tenia una funció consultiva per a qualsevol magistrat que proposés una llei. Però, de fet, el seu prestigi, la
seva experiència i el fet que representés una continuïtat inexistent en les magistratures anuals li conferien una influència més gran del que li era formalment atorgada.
COMICIS
Tots els ciutadans romans tenien dret a participar en tres tipus d'assemblees diferents anomenats comicis (comitia):
• els comicis curiats per als patricis o el consell de la plebs per als plebeus, els comicis centuriats, en què votaven dividits en cinc classes censitàries (segons la riquesa), van esdevenir l'assemblea amb més atribucions. Les cinc classes es dividien en grups que comptaven com un vot, compostos de manera que el vot dels ciutadans de les classes més
altes valia més que el de les més baixes. Es reunien al Camp de Mart. Els comicis tribals: els ciutadans hi participaven aplegats en tribus segons el seu origen (rurals o urbanes), de manera que el vot dels camperols pesava més que no el dels habitants de la ciutat.
Cada classe de comici tenia unes funcions diferents: elegien uns magistrats o altres, aprovaven un determinat tipus de lleis o jutjaven segons quins delictes. La principal limitació era que només podien votar les lleis que els presentaven els magistrats i no podien dur la iniciativa legislativa. Aquest fet i la participació en grups els feien molt menys democràtiques que l'assemblea de l'Atenes clàssica.
El lloc de reunió era la major part de vegades al Comitium, al fòrum. Primer es votava oralment.
Més tard el vot va ser escrit i secret. Els votants havien d'escriure en una tauleta (tabella) el seu vot.
Tot seguit passaven un pont i penetraven en un clos on dipositaven el vot en una urna que hi havia a l'entrada. Un cop dins el clos no podien sortir fins a la fi de la votació per evitar vots dobles.
LA REPÚBLICA ROMANA FINS A LES GUERRES PÚNIQUES
(509-264 a.C.)
A l'expulsió de l'últim rei (509) va seguir una república oligàrquica, un sistema polític força complex que duraria mig mil·leni, on el poder estava repartit entre nombrosos magistrats elegits anualment, el senat i les assemblees en les quals participava, de manera desigual, tota la ciutadania.
El sistema estava orientat a mantenir el poder en mans del conjunt de la classe dominant -primer el patriciat i després la noblesa- i impedir que se'n destaqués massa un membre per sobre els altres i assolís un poder excessiu. Els dos segles i mig del primer període de la República van estar marcats principalment per dos processos paral·lels: els conflictes socials provocats per la lluita pel poder polític, acaparat pels patricis, i l'expansió que duria els romans a dominar la península Italiana.
ELS CONFLICTES SOCIALS
Als inicis de la República els patricis tenien el monopoli del poder polític- gràcies a l'accés restringit al senat i a les principals magistratures- i la major part dels recursos econòmics, mentre que la plebs estava apartada dels òrgans de govern. A més a més molts plebeus pobres es trobaven
forçats a treballar els camps dels grans terratinents per pagar els deutes que havien contret en moments de penúria. Durant la primera època de la República els plebeus van lluitar llargament per obtenir els mateixos drets polítics que els patricis i per acabar amb la servitud per deutes. Una de les fites que recull la tradició va ser l'anomenada seccessió de la plebs (493 a.C.): els plebeus van abandonar el recinte de la ciutat per instal·lar-se temporalment al mont Aventí i crear institucions pròpies de la plebs, al marge del sistema republicà: magistrats -tribuns de la plebs i edils- i una
assemblea -consell de la plebs. La primera consecució dels plebeus va ser la redacció escrita de les lleis, fins aleshores consuetudinàries i només conegudes pels magistrats patricis. En efecte, a mitjans del s. V a.C. (c. 450) dues comissions de deu juristes (decemuiri) van posar per escrit la Llei de les dotze taules, les quals, malgrat que confirmaven els privilegis del patriciat, suposaven l'avenç de fer públic per primer cop el dret i és un dels primers textos escrits en llatí. A poc a poc els
plebeus van anar aconseguint altres concessions: la integració progressiva de les institucions plebees -tribú de la plebs, edils, consell de la plebs- al sistema republicà, la possibilitat de celebrar matrimonis mixtos entre membres de totes dues classes, l'obertura del consolat, el càrrec públic més alt, als plebeus, i a les altres magistratures. De tota manera els qui més van beneficiar-se van ser una elit minoritària dels plebeus, que acabarien integrant-se en la nova noblesa patrícia-peblea.
LA CONQUESTA D'ITÀLIA
Des del s. V al s. III a.C. Roma passa de ser una ciutat-estat a conquerir, de manera gradual però imparable, tota la península Itàlica. Al segle V a.C. Roma forma part de la Lliga llatina formada per les ciutats-estat del Laci. La Lliga s'enfronta en una sèrie de guerres amb els pobles veïns i els venç.
Durant el segle següent els etruscos, els llatins i la mateixa Roma pateixen una invasió de gals que van entrar a sac a la ciutat i se'n van anar a canvi d'un feixuc rescat (390 a.C.). Els romans van continuar l'expansió en les tres guerres acarnissades contra els samnites (343-295 a.C.), que havien baixat de les muntanyes per ocupar la Campània, i els altres pobles itàlics, entre els quals sabins,
llatins i etruscos. Però malgrat que s'arriben a unir contra els romans, tots van sent derrotats. Roma primer sotmetrà els llatins i dissoldrà la Lliga llatina, a continuació vencerà els samnites i altres pobles itàlics.
Finalment, després que la majoria de les ciutats etrusques caiguessin sota domini romà, a principis del s. III a.C. gairebé només quedaven lliures a la península Italiana les colònies gregues del sud (Magna Grècia). Però l'avanç romà a la Magna Grècia, igual que havia passat en algunes de les
etrusques, va ser facilitat pel fet que a certes ciutats, afectades per conflictes socials interns, les aristocràcies locals afavorien la intervenció romana per frenar els processos democratitzadors. La
principal de les colònies gregues, Tarent, en veure perillar la seva hegemonia, va demanar ajut al rei grec de l'Epir, Pirros. Aquest no va saber treure profit de les seves victòries inicials sobre els romans, sinó que va passar a Sicília, per defensar les colònies gregues dels cartaginesos. Quan va tornar a la península, els romans el van vèncer a la fi, obligant-lo a retirar-se, i Tarent va passar a les seves mans el 272 a.C.
LES GUERRES PÚNIQUES
Roma, després d'haver aconseguit sotmetre al seu poder tota la península Italiana, ha esdevingut una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago, ciutat del nord d'Àfrica (a l'actual Tunísia) fundada originàriament pels fenicis. Els cartaginesos havien establert colònies per tot el nord
d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica (Màlaca o Málaga, Gadir o Cadis), Eivissa, Còrsega, Sardenya i Sicília. La seva força comercial els feia competidors de les colònies gregues de la península Ibèrica -Empòrion-, la costa occitana -en la qual destacava Massàlia- i Sicília -on la
principal era Siracusa. En aquesta situació Roma i Cartago eren dues potències en expansió destinades a enfrontar-se pel domini del Mediterrani occidental. Cladrien res cruentes guerres perquè una de les dues triomfés definitivament sobre l'altra.
Els mamertins, uns mercenaris a sou de Siracusa, s'havien rebel·lat i havien ocupat Messina, on van crear un estat propi. Cartago els va donar protecció fins que els mamertins van decidir donar-se a Roma. Quan els romans van acudir a ajudar els mamertins, va començar la primera guerra púnica.La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l'aliança de la poderosa colònia grega de Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar
Barca.
Roma fins aleshores havia lluitat sempre a terra i per això va haver de crear gairebé de nou una flota de guerra i van imaginar una tàctica nova: aferraven les naus enemigues amb uns garfis i per mitjà d'unes passarel.les que es llançaven en l'abordatge, de manera que el combat esdevenia un cos a cos terrestre, avantatjós per als romans. Gràcies a això va aconseguir vèncer Cartago en diverses batalles navals, tot i que el desastrós fracàs de l'intent romà de portar la guerra al nord d'Àfrica va
obligar a construir ràpidament una nova flota, finançada pels romans rics. El bloqueig dels ports cartaginesos a Sicília i la derrota de les illes Egades van forçar la rendició de Cartago, que va haver
de llliurar una forta indemnització i les seves possessions de Sicília, illa que es va convertir així en la primera província romana. Pocs anys després els romans van aprofitar la debilitat cartaginesa per envair Còrsega i Sardenya (238 a.C.).
LA SEGONA GUERRA PÚNICA (218-201 A.C.)
Per rescabalar-se de la derrota en la primera guerra púnica i la pèrdua de territoris, els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, una zona de gran riquesa de minerals. Mort Amílcar el 229 a.C., el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova (l'actual Cartagena). El tractat de l'Ebre va fixar possiblement en aquest riu els límits dels àmbits d'actuació de romans i cartaginesos. Tot i així, quan el Anníbal, fill d'Amílcar esdevingut cabdill dels cartaginesos a Hispània en morir Astrúbal, va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica.
El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava: amb un enorme exèrcit d'uns 70.000 homes i uns quants elefants creua els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i penetra a Itàlia, sense que l'exèrcit romà enviat a interceptar-lo al Roine arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, un cop en sòl itàlic aconsegueix una sèrie de victòries sobre els romans (Tesí, Trèbia, Trasimè, Cannes) que fan perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles
del sud d'Itàlia es posen al seu costat. Tanmateix no s'atreveix a atacar la ciutat de Roma. En un primer moment Roma va ser presa del terror, si bé finalment va reaccionar: es nomena un dictador -Fabi Màxim- i es va iniciar una guerra de desgast, amb tàctiques de guerrilla, contra Anníbal.Elefant, Sàbrata, Líbia (S.G.). Mentrestant els exèrcits romans havien arribat a la península Ibèrica per primer cop, comandats pels
dos germans Escipions -Publi i Gneu Corneli Escipió- contra els cartaginesos que hi havien romàs sota les ordres d'Asdrúbal, germà d'Anníbal. El mateix 218 a.C. desembarquen a la colònia grega
d'Empòrion i hi instal·len un campament militar, que serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos que havien restat a la península Ibèrica.
La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, tot i que els Escipions hi van morir el 211 a.C., els cartaginesos hi serien vençuts per Publi Corneli Escipió fill -conegut més endavant amb el sobrenom d'Africà-, investit excepcionalment amb els poders de procònsol a desgrat de la seva joventut (210 a.C.). Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De tota manera Roma va tornar a perillar quan després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà.
Tanmateix els reforços no van reeixir a unir-se a les tropes d'Anníbal, sinó que van ser esclafats i Asdrúbal mort a Metaure. El 205 a.C. Escipió emprèn una iniciativa arriscada: passar les legions romanes al nord d'Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago.
Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i
els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D'aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.
Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies el 197 a.C.: Hispània Citerior -la zona més propera a Roma- i Hispània Ulterior -la zona més allunyada. Al llarg del s. II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August.
LA TERCERA GUERRA PÚNICA (149-146 A.C.)
Gràcies a l'explotació agrícola de les seves terres, Cartago es va recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre ells Cató -el qual a cada discurs que feia al senat acabava dient:
Delenda est Carthago ‘Cal destruir Cartago'- fins que hom va decidir esclafar del tot la ciutat amb el pretext que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei númida Massinissa, aliat dels romans. Aleshores Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal.
Així Àfrica (l'actual Tunísia) esdevé província romana.
L'EXPANSIÓ A ORIENT
Tot just acabada la segona guerra púnica, el 200 a.C., els romans declaren la guerra a Filip V de Macedònia, que pretenia dominar tot Grècia. Al cap de tres guerres contra aquest rei i el seu fill, Macedònia és vençuda definitivament i convertida en província de l'Imperi romà el 148 a.C. Grècia es troba dividida en lluites entre les diverses ciutats-estat. Al llarg de més de mig segle Roma hi intervé en una lenta progressió fins que destrueix totalment Corint el 146 a.C. A continuació annexa a l'imperi la Grècia continental. El 133 a.C. el rei de Pèrgam (Àsia Menor) va deixar en testament el seu regne a Roma, que el transforma en l'opulenta província d'Àsia. Ja al segle I a.C., Pompeu continuarà l'expansió vers Orient.
L'HEL·LENITZACIÓ DE ROMA
La conquesta de Grècia i dels altres territoris orientals al s. II i I a.C. tindria dues conseqüències importants:
• les riqueses (metalls preciosos, obres d'art, esclaus...) provinents dels territoris conquerits
van fer créixer el luxe i relaxar els costums i l'austeritat tradicionals,
• l'augment de l'hel·lenització (influència grega) sobre la cultura i la societat romanes.
Tots dos processos són paral·lels, ja que la manera grega de vida implicava un luxe més gran, i afecten tots els àmbits però es restringeix força a les classes més elevades. Així l'afegit del peristil o del triclini a les domus, la introducció de nous aliments o nous teixits (lli i seda), la filosofia, innovacions literàries i artístiques, noves formes religioses, etc.
De fet la progressiva hel·lenització de la societat romana, com de la majoria dels pobles itàlics, havia començat molt abans, a causa de la proximitat de la Magna Grècia i el comerç mediterrani, però a partir del segle II a.C. es va accelerar, no sense tensions i oposició de les ments més tradicionalistes. Aquest conflicte es va viure amb més intensitat a mitjans del segle II a.C. entre els amants de la cultura grega i els defensors dels costums i valors tradicionals. L'exemple paradigmàtic
dels primers va ser Escipió Emilià i el cercle dels Escipions. Enfront d'ells la figura senyera dels tradicionalistes va ser Cató el Censor, implacable denunciador del luxe i la influència estrangera.
Roma va acabar assumint plenament la cultura grega i la va estendre a tot el seu imperi, des de Britànnia fins a l'Eufrates, un imperi bilingüe, en què a la meitat oriental va continuar el grec com a llengua predominant mentre que a Occident s'imposava el llatí. També a Roma es deu la transmissió de la cultura grega a la posteritat.
MAGISTRATS:
Característiques comunes de les magistratures
• Electivitat: tots els funcionaris republicans, excepte el dictador i el mestre de cavalleria,eren elegits pel poble romà en els comicis.
• Prestació gratuïta: tots els càrrecs eren considerats honorífics (fins i tot se'ls anomenava honores) i en absolut retribuïbles.
• Anualitat: tots els magistrats eren elegits per a un any, llevat del censor i dels càrrecs extraordinaris.
• Tots, excepte el dictador i el mestre de cavalleria, eren col·legiats, ocupats per dos homes o més: Les decisions havien de ser preses per unanimitat i un sol membre podia anul·lar-les.
• Respecte del cursus honorum, ascensió esglaonada en les diverses magistratures, de menys a més important. Havien de passar pel cap baix dos anys entre l'exercici d'una magistratura i una altra. Els fasces eren feixos de vares amb una destral que simbolitzaven el poder (imperium) d'infligir càstigs corporals (les vares) o pena de mort (la destral).
Sabies que...
el mot 'feixisme', creat originalment en italià amb la forma fascismo,
prové dels fasces que portaven els lictors, traduïts en català com a
'feix'?
La raó és que el feixisme de Mussolini va utilitzar amb profusió els
fasces com a símbol propi, de la mateixa manera que va recuperar
altres símbols dels romans antics, com la salutació amb el braç i la
mà estesos, perquè aquest moviment pretenia ressucitar l'esplendor
de la Roma imperial per a Itàlia.
Magistrats ordinaris
Qualsevol que es volgués dedicar als afers públics havia de fer primer el servei militar i seguir el
seu cursus honorum o carrera política exercint les magistratures en aquest ordre:
• qüestors: n'eren vint, repartits per totes les províncies. Eren responsables del tresor públic:
controlaven els comptes dels ingressos i les despeses de l'Estat.
• edils: n'eren quatre, que s'encarregaven de l'administració de la ciutat de Roma.
• pretors: n'hi havia vuit. Dirigien el procediment judicial i actuaven com a presidents dels
tribunals en les causes penals.
• cònsols: n'eren solament dos. Eren els magistrats suprems de la República: eren els comandants en cap de l'exèrcit, proposaven projectes de llei, tenien el poder executiu. Amb el nom de tots dos es designaven els anys: L. Pisone A. Gabino consulibus. Quan cessaven eren enviats a una província com a governadors (procònsols).Altres magistratures a banda d'aquesta ordenació eren:
• tribuns de la plebs: n'hi havia deu, que defensaven els drets dels plebeus, podien fer propostes de llei i participar en els debats dels comicis i el senat i tenien dret de vet davant els altres magistrats.
• censor: era un magistrat amb molt de prestigi. Se n'elegien dos cada cinc anys entre els excònsols i romanien en el càrrec durant any i mig, temps necessari per realitzar el cens de tots els ciutadans, dividint-los en classes segons la seva riquesa. A més inscrivien els nous senadors d'entre els exmagistrats i tenien el poder d'expulsar del senat els membres que en
consideressin indignes. Així mateix vetllaven pels costums públics i podien castigar les faltes morals no contemplades per les lleis.
Magistrats extraordinaris
Algunes magistratures no existien normalment sinó que només s'hi recorria en situacions d'emergència per a Roma.
• dictador: magistrat únic al qual es concedia tot el poder durant un màxim de sis mesos quan la república es trobava en circumstàncies excepcionals que la posaven en perill. Aquest càrrec, però, va ser desvirtuat el s. I a. C. per Sul·la i Cèsar perquè el van emprar tan sols per legitimar el seu poder personal.
• mestre de cavalleria: mà dreta del dictador mentre aquest durava en el càrrec.
SENAT
Era una assemblea formada per 600 exmagistrats -número que va sofrir variacions al llarg dels temps- escollits pels censors de manera vitalícia, si no n'eren expulsats pels mateixos censors. Es reunia a la cúria, un edifici situat al fòrum. Tenien assignats àmplies competències sobre política exterior, control dels afers militars, de les finances públiques, de la religió nacional i tenia una funció consultiva per a qualsevol magistrat que proposés una llei. Però, de fet, el seu prestigi, la
seva experiència i el fet que representés una continuïtat inexistent en les magistratures anuals li conferien una influència més gran del que li era formalment atorgada.
COMICIS
Tots els ciutadans romans tenien dret a participar en tres tipus d'assemblees diferents anomenats comicis (comitia):
• els comicis curiats per als patricis o el consell de la plebs per als plebeus, els comicis centuriats, en què votaven dividits en cinc classes censitàries (segons la riquesa), van esdevenir l'assemblea amb més atribucions. Les cinc classes es dividien en grups que comptaven com un vot, compostos de manera que el vot dels ciutadans de les classes més
altes valia més que el de les més baixes. Es reunien al Camp de Mart. Els comicis tribals: els ciutadans hi participaven aplegats en tribus segons el seu origen (rurals o urbanes), de manera que el vot dels camperols pesava més que no el dels habitants de la ciutat.
Cada classe de comici tenia unes funcions diferents: elegien uns magistrats o altres, aprovaven un determinat tipus de lleis o jutjaven segons quins delictes. La principal limitació era que només podien votar les lleis que els presentaven els magistrats i no podien dur la iniciativa legislativa. Aquest fet i la participació en grups els feien molt menys democràtiques que l'assemblea de l'Atenes clàssica.
El lloc de reunió era la major part de vegades al Comitium, al fòrum. Primer es votava oralment.
Més tard el vot va ser escrit i secret. Els votants havien d'escriure en una tauleta (tabella) el seu vot.
Tot seguit passaven un pont i penetraven en un clos on dipositaven el vot en una urna que hi havia a l'entrada. Un cop dins el clos no podien sortir fins a la fi de la votació per evitar vots dobles.
LA REPÚBLICA ROMANA FINS A LES GUERRES PÚNIQUES
(509-264 a.C.)
A l'expulsió de l'últim rei (509) va seguir una república oligàrquica, un sistema polític força complex que duraria mig mil·leni, on el poder estava repartit entre nombrosos magistrats elegits anualment, el senat i les assemblees en les quals participava, de manera desigual, tota la ciutadania.
El sistema estava orientat a mantenir el poder en mans del conjunt de la classe dominant -primer el patriciat i després la noblesa- i impedir que se'n destaqués massa un membre per sobre els altres i assolís un poder excessiu. Els dos segles i mig del primer període de la República van estar marcats principalment per dos processos paral·lels: els conflictes socials provocats per la lluita pel poder polític, acaparat pels patricis, i l'expansió que duria els romans a dominar la península Italiana.
ELS CONFLICTES SOCIALS
Als inicis de la República els patricis tenien el monopoli del poder polític- gràcies a l'accés restringit al senat i a les principals magistratures- i la major part dels recursos econòmics, mentre que la plebs estava apartada dels òrgans de govern. A més a més molts plebeus pobres es trobaven
forçats a treballar els camps dels grans terratinents per pagar els deutes que havien contret en moments de penúria. Durant la primera època de la República els plebeus van lluitar llargament per obtenir els mateixos drets polítics que els patricis i per acabar amb la servitud per deutes. Una de les fites que recull la tradició va ser l'anomenada seccessió de la plebs (493 a.C.): els plebeus van abandonar el recinte de la ciutat per instal·lar-se temporalment al mont Aventí i crear institucions pròpies de la plebs, al marge del sistema republicà: magistrats -tribuns de la plebs i edils- i una
assemblea -consell de la plebs. La primera consecució dels plebeus va ser la redacció escrita de les lleis, fins aleshores consuetudinàries i només conegudes pels magistrats patricis. En efecte, a mitjans del s. V a.C. (c. 450) dues comissions de deu juristes (decemuiri) van posar per escrit la Llei de les dotze taules, les quals, malgrat que confirmaven els privilegis del patriciat, suposaven l'avenç de fer públic per primer cop el dret i és un dels primers textos escrits en llatí. A poc a poc els
plebeus van anar aconseguint altres concessions: la integració progressiva de les institucions plebees -tribú de la plebs, edils, consell de la plebs- al sistema republicà, la possibilitat de celebrar matrimonis mixtos entre membres de totes dues classes, l'obertura del consolat, el càrrec públic més alt, als plebeus, i a les altres magistratures. De tota manera els qui més van beneficiar-se van ser una elit minoritària dels plebeus, que acabarien integrant-se en la nova noblesa patrícia-peblea.
LA CONQUESTA D'ITÀLIA
Des del s. V al s. III a.C. Roma passa de ser una ciutat-estat a conquerir, de manera gradual però imparable, tota la península Itàlica. Al segle V a.C. Roma forma part de la Lliga llatina formada per les ciutats-estat del Laci. La Lliga s'enfronta en una sèrie de guerres amb els pobles veïns i els venç.
Durant el segle següent els etruscos, els llatins i la mateixa Roma pateixen una invasió de gals que van entrar a sac a la ciutat i se'n van anar a canvi d'un feixuc rescat (390 a.C.). Els romans van continuar l'expansió en les tres guerres acarnissades contra els samnites (343-295 a.C.), que havien baixat de les muntanyes per ocupar la Campània, i els altres pobles itàlics, entre els quals sabins,
llatins i etruscos. Però malgrat que s'arriben a unir contra els romans, tots van sent derrotats. Roma primer sotmetrà els llatins i dissoldrà la Lliga llatina, a continuació vencerà els samnites i altres pobles itàlics.
Finalment, després que la majoria de les ciutats etrusques caiguessin sota domini romà, a principis del s. III a.C. gairebé només quedaven lliures a la península Italiana les colònies gregues del sud (Magna Grècia). Però l'avanç romà a la Magna Grècia, igual que havia passat en algunes de les
etrusques, va ser facilitat pel fet que a certes ciutats, afectades per conflictes socials interns, les aristocràcies locals afavorien la intervenció romana per frenar els processos democratitzadors. La
principal de les colònies gregues, Tarent, en veure perillar la seva hegemonia, va demanar ajut al rei grec de l'Epir, Pirros. Aquest no va saber treure profit de les seves victòries inicials sobre els romans, sinó que va passar a Sicília, per defensar les colònies gregues dels cartaginesos. Quan va tornar a la península, els romans el van vèncer a la fi, obligant-lo a retirar-se, i Tarent va passar a les seves mans el 272 a.C.
LES GUERRES PÚNIQUES
Roma, després d'haver aconseguit sotmetre al seu poder tota la península Italiana, ha esdevingut una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago, ciutat del nord d'Àfrica (a l'actual Tunísia) fundada originàriament pels fenicis. Els cartaginesos havien establert colònies per tot el nord
d'Àfrica, el sud de la península Ibèrica (Màlaca o Málaga, Gadir o Cadis), Eivissa, Còrsega, Sardenya i Sicília. La seva força comercial els feia competidors de les colònies gregues de la península Ibèrica -Empòrion-, la costa occitana -en la qual destacava Massàlia- i Sicília -on la
principal era Siracusa. En aquesta situació Roma i Cartago eren dues potències en expansió destinades a enfrontar-se pel domini del Mediterrani occidental. Cladrien res cruentes guerres perquè una de les dues triomfés definitivament sobre l'altra.
- La primera guerra púnica (264-241 a.C.)
- La segona guerra púnica (218-201 a.C.)
- La tercera guerra púnica (149-146 a.C.)
Els mamertins, uns mercenaris a sou de Siracusa, s'havien rebel·lat i havien ocupat Messina, on van crear un estat propi. Cartago els va donar protecció fins que els mamertins van decidir donar-se a Roma. Quan els romans van acudir a ajudar els mamertins, va començar la primera guerra púnica.La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l'aliança de la poderosa colònia grega de Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar
Barca.
Roma fins aleshores havia lluitat sempre a terra i per això va haver de crear gairebé de nou una flota de guerra i van imaginar una tàctica nova: aferraven les naus enemigues amb uns garfis i per mitjà d'unes passarel.les que es llançaven en l'abordatge, de manera que el combat esdevenia un cos a cos terrestre, avantatjós per als romans. Gràcies a això va aconseguir vèncer Cartago en diverses batalles navals, tot i que el desastrós fracàs de l'intent romà de portar la guerra al nord d'Àfrica va
obligar a construir ràpidament una nova flota, finançada pels romans rics. El bloqueig dels ports cartaginesos a Sicília i la derrota de les illes Egades van forçar la rendició de Cartago, que va haver
de llliurar una forta indemnització i les seves possessions de Sicília, illa que es va convertir així en la primera província romana. Pocs anys després els romans van aprofitar la debilitat cartaginesa per envair Còrsega i Sardenya (238 a.C.).
LA SEGONA GUERRA PÚNICA (218-201 A.C.)
Per rescabalar-se de la derrota en la primera guerra púnica i la pèrdua de territoris, els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, una zona de gran riquesa de minerals. Mort Amílcar el 229 a.C., el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova (l'actual Cartagena). El tractat de l'Ebre va fixar possiblement en aquest riu els límits dels àmbits d'actuació de romans i cartaginesos. Tot i així, quan el Anníbal, fill d'Amílcar esdevingut cabdill dels cartaginesos a Hispània en morir Astrúbal, va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica.
El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava: amb un enorme exèrcit d'uns 70.000 homes i uns quants elefants creua els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i penetra a Itàlia, sense que l'exèrcit romà enviat a interceptar-lo al Roine arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, un cop en sòl itàlic aconsegueix una sèrie de victòries sobre els romans (Tesí, Trèbia, Trasimè, Cannes) que fan perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles
del sud d'Itàlia es posen al seu costat. Tanmateix no s'atreveix a atacar la ciutat de Roma. En un primer moment Roma va ser presa del terror, si bé finalment va reaccionar: es nomena un dictador -Fabi Màxim- i es va iniciar una guerra de desgast, amb tàctiques de guerrilla, contra Anníbal.Elefant, Sàbrata, Líbia (S.G.). Mentrestant els exèrcits romans havien arribat a la península Ibèrica per primer cop, comandats pels
dos germans Escipions -Publi i Gneu Corneli Escipió- contra els cartaginesos que hi havien romàs sota les ordres d'Asdrúbal, germà d'Anníbal. El mateix 218 a.C. desembarquen a la colònia grega
d'Empòrion i hi instal·len un campament militar, que serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos que havien restat a la península Ibèrica.
La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, tot i que els Escipions hi van morir el 211 a.C., els cartaginesos hi serien vençuts per Publi Corneli Escipió fill -conegut més endavant amb el sobrenom d'Africà-, investit excepcionalment amb els poders de procònsol a desgrat de la seva joventut (210 a.C.). Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De tota manera Roma va tornar a perillar quan després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà.
Tanmateix els reforços no van reeixir a unir-se a les tropes d'Anníbal, sinó que van ser esclafats i Asdrúbal mort a Metaure. El 205 a.C. Escipió emprèn una iniciativa arriscada: passar les legions romanes al nord d'Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago.
Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i
els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D'aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.
Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies el 197 a.C.: Hispània Citerior -la zona més propera a Roma- i Hispània Ulterior -la zona més allunyada. Al llarg del s. II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August.
LA TERCERA GUERRA PÚNICA (149-146 A.C.)
Gràcies a l'explotació agrícola de les seves terres, Cartago es va recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre ells Cató -el qual a cada discurs que feia al senat acabava dient:
Delenda est Carthago ‘Cal destruir Cartago'- fins que hom va decidir esclafar del tot la ciutat amb el pretext que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei númida Massinissa, aliat dels romans. Aleshores Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal.
Així Àfrica (l'actual Tunísia) esdevé província romana.
- LA REPÚBLICA IMPERIAL (200-31 A.C.)
L'EXPANSIÓ A ORIENT
Tot just acabada la segona guerra púnica, el 200 a.C., els romans declaren la guerra a Filip V de Macedònia, que pretenia dominar tot Grècia. Al cap de tres guerres contra aquest rei i el seu fill, Macedònia és vençuda definitivament i convertida en província de l'Imperi romà el 148 a.C. Grècia es troba dividida en lluites entre les diverses ciutats-estat. Al llarg de més de mig segle Roma hi intervé en una lenta progressió fins que destrueix totalment Corint el 146 a.C. A continuació annexa a l'imperi la Grècia continental. El 133 a.C. el rei de Pèrgam (Àsia Menor) va deixar en testament el seu regne a Roma, que el transforma en l'opulenta província d'Àsia. Ja al segle I a.C., Pompeu continuarà l'expansió vers Orient.
L'HEL·LENITZACIÓ DE ROMA
La conquesta de Grècia i dels altres territoris orientals al s. II i I a.C. tindria dues conseqüències importants:
• les riqueses (metalls preciosos, obres d'art, esclaus...) provinents dels territoris conquerits
van fer créixer el luxe i relaxar els costums i l'austeritat tradicionals,
• l'augment de l'hel·lenització (influència grega) sobre la cultura i la societat romanes.
Tots dos processos són paral·lels, ja que la manera grega de vida implicava un luxe més gran, i afecten tots els àmbits però es restringeix força a les classes més elevades. Així l'afegit del peristil o del triclini a les domus, la introducció de nous aliments o nous teixits (lli i seda), la filosofia, innovacions literàries i artístiques, noves formes religioses, etc.
De fet la progressiva hel·lenització de la societat romana, com de la majoria dels pobles itàlics, havia començat molt abans, a causa de la proximitat de la Magna Grècia i el comerç mediterrani, però a partir del segle II a.C. es va accelerar, no sense tensions i oposició de les ments més tradicionalistes. Aquest conflicte es va viure amb més intensitat a mitjans del segle II a.C. entre els amants de la cultura grega i els defensors dels costums i valors tradicionals. L'exemple paradigmàtic
dels primers va ser Escipió Emilià i el cercle dels Escipions. Enfront d'ells la figura senyera dels tradicionalistes va ser Cató el Censor, implacable denunciador del luxe i la influència estrangera.
Roma va acabar assumint plenament la cultura grega i la va estendre a tot el seu imperi, des de Britànnia fins a l'Eufrates, un imperi bilingüe, en què a la meitat oriental va continuar el grec com a llengua predominant mentre que a Occident s'imposava el llatí. També a Roma es deu la transmissió de la cultura grega a la posteritat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada