En aquell moment, a penes tenia trenta-un anys i es
considerava l'amo absolut de l'herència de César. El Senat ja no tenia
ni ganes ni forces per contradir-li res i només per cautela ell no va
demanar la investidura al tron. La hi haurien concedit. Però Octavi
coneixia el pes de les paraules i sabia que la paraula de rei era
incòmoda. Quina necessitat de revifar un caprici adormit a les
consciències ensopides. Els romans ja havien deixat de creure en les
institucions democràtiques i republicanes perquè en coneixien la
corrupció, però continuaven donant importància a les formes. Exigien
ordre, pau, seguretat, una bona administració, una moneda forta i
estalvis garantits. I Octavià es disposava a donar-los-ho.
Amb l’or portat d'Egipte va liquidar l'exèrcit, que comptava mig milió d'homes i costava massa; el va reduir a dos-cents mil homes en servei, dels quals es va proclamar imperator, un títol purament militar, i va llicenciar els altres repartint-los terres comprades expressament; va cancel•lar els deutes dels particulars envers l'estat; i va emprendre grans obres públiques. Però aquests van ser només els primers passos, els més fci1s. Com Cèsar, Octavià no pretenia solament administrar, també volia dur a terme una reforma gegantina que refundés tota la societat a partir del model dissenyat per l’oncle. Per fer-ho, necessitava una burocràcia i ell va ser qui la va inventar. Es va envoltar d'una mena de gabinet format de tècnics que va saber triar amb encert. Hi havia un gran organitzador com Agripa, un gran financer com Mecenes i diversos generals-, entre els quals aviat va destacar el fillastre, Tiberi.
Atès que gairebé tots ells pertanyien a l'alta burgesia i que els aristòcrates es queixaven de quedar-ne exclosos, Octavià en va triar una vintena, tots senadors, i va crear una mena de Consell de la Corona, que amb el temps es convertiria en el portaveu del Senat i en transmetria les decisions. L'Assemblea o Parlament va continuar reunint-se i discutint, però cada vegada menys i sense intentar en cap cas rebutjar les propostes d'Octavià. Aquest va concórrer sistemàticament al consolat tretze vegades i, naturalment, va guanyar sempre. L'any 27, d'improvís, va restablir al Senat tots els seus poders, va proclamar la restauració de la república i va anunciar que es volia retirar a la vida privada. Llavors només tenia trenta-cinc anys i l’únic títol que havia acceptat era el de príncep, de nova creació. El Senat va respondre abdicant, al seu torn, i remetent-li a ell tots els seus poders, que els assumís conferint-li l'apel•latiu d'August, que volia dir literalment “l’augmentador” i era un adjectiu, tot i que, amb l’ús, es va convertir en un substantiu. I Octavià va acceptar-ho resignat. Va ser una escena molt ben interpretada per totes dues parts i va demostrar que, definitivament, la dissidència conservadora i republicana havia arribat a la fi; fins i tot els orgullosos senadors preferien un amo abans que el caos.
Però l'amo va continuar mostrant-se discret en l'ús dels seus poders. Vivia a1 palau d'Hortensi, que era esplèndid, però no el va convertir en un palau reial, i es va allotjar en una petita estança a la planta baixa, amb un estudi decorat monacalment. Quan, força anys més tard, l’edifici es va ensorrar a causa d'un incendi i en va fer construir un d’igual, va demanar que 1i refessin les dues estances del tot idèntiques. I és que era un home d'hàbits diaris, sobri i puntual. Treballava durament, perquè es considerava el primer servidor de l'estat. I ho escrivia tot: no només els discursos que havia de pronunciar en públic, sinó també els que feia a casa, amb la dona i els familiars. Caldrà esperar fins a Francesc Josep d’Àustria, tenia moltes semblances amb August, per trobar a la história, un sobirà tan fidel al seu deure, respectable, prosaic, poc amable i desafortunat en els afectes domèstics.
La vida afectiva d'August girava entorn de Júlia, la filla que havia tingut amb Escribònia; de Lívia, la seva tercera muller; dels seus dos fillastres que aquesta havia portat a casa: Drus Tiberi. Lívia fou, com a esposa, irreprotxable, tot i que una mica carregosa amb el seu virtuosisme ostentós. Va educar bé els nois, va fer molta beneficència i va portar amb desimboltura les banyes que el seu marit li posava successivament. Tot fa pensar que a ella li interessava, més que l’amor, el poder d'August i la carrera dels fills, que va ser efectivament fulgurant. Generals als vint anys, van ser enviats a sotmetre la Il•líria i la Pannònia. August, que va instaurar la pax romana, va renunciar aviat a la guerra i a noves annexions. Però volia garantir els confins de l'imperi, contínuament amenaçats. Drus, el seu preferit, els va estendre del Rin a l’Elba per fer-los més segurs derrotant brillantment els germànics. Però va caure del cavall i es va ferir greument. Tiberi, que l'adorava, va galopar quatre-centes milles des de la Gàl•lia per anar-lo a trobar i va arribar a temps per tancar-li els ulls August va quedar molt afectat per 1a mort d'aquell noi alegre, impetuós i expansiu, de qui hauria volgut fer el seu propi successor. Llavors va esperar que Júlia li fes un altre hereu.
Aquella noieta eixerida, sensual i arrauxada era la nineta dels seus ulls. A l’edat de catorze anys, l’havia casada amb Marcel, el fill de la seva germana Octàvia, la vídua d'Antoni. Però Marcel s'havia mort a1 cap de poc i Júlia s'havia convertit en la «vídua alegre» de Roma. Es divertia no només fent de les seves, sinó també explicant-les. I el seu pare, que havia començat a promulgar lleis per restablir 1a moral, va mirar de reconduir-la pel bon camí amb un altre marit: aquell Marc Agripa, ministre de la Guerra, que, després d'haver-li donat la victòria a Acci, s'havia convertit en el seu col•laborador més fidel i eficient. Gran senyor, gran soldat, gran enginyer, havia pacificat Hispània i la Gàl•lia, reorganitzat el comerç, construït carreteres, i era l’únic peix gros de qui ni tan sols es murmurava que se n'aprofités. A August, que tenia fusta de «planificador» i es creia amb dret a regular també 1a felicitat dels altres, no el va preocupar el fet que ell tingués quaranta-dos anys, mentre que Júlia en tenia divuit, i que fos el marit d'una esposa que el feia feliç. Li va imposar el divorci i les noves noces.
La parella no s'avenia gens, tot i que van portar món cinc fills, que estranyament s'assemblaven a Agripa. Quan li van demanar desvergonyidament una explicació d'aquesta semblança, Júlia va respondre amb el mateix to: «Només faig pujar més mariners a la nau quan ja està carregada». Vuit anys més tard, Agripa va morir i Júlia va tornar a ser la «vídua alegre» de Roma. Novament, August va voler posar-hi remei i li va imposar un tercer matrimoni; amb Tiberi, aquest cop, en qui ara veia, o en qui Livia li feia veure, un possible regent de l'Imperi fins que fossin majors d'edat els fills de Júlia, Gai Luci. Tiberi ja estava casat també, i precisament amb la filla d'Agripa, Vipsània, que el feia feliç. Però, aquesta felicitat no coincidia amb la que havia planificat August, que la va destruir 1a va substituir per una infe1icitat. Convertit en el successor d'Agripa després de ser-ne el gendre, Tiberi va haver de suportar de Júlia tot el que pot arribar a suportar de la dona el més desgraciat dels marits. Quan no va poder aguantar més, es va retirar a la vida privada a Rodes i hi va viure set anys, dedicat íntegrament a l'estudi, mentre Júlia ofuscava amb els seus escàndols el record de Clòdia. Gai i Luci havien mort, l'un de tifus, l'altre a la guerra. August, que ja tenia seixanta anys, abatut per aquestes fatalitats, rosegat per l'éczema i pels reumatismes i dominat cada vegada més per Livia, finalment va confinar la seva filla per immoralitat i la va fer recloure a Pandatèria (l’actual Ventotene), va reclamar Tiberi i el va adoptar com a fill i hereu, tot i que continuava sense estimar-lo.
Podria ser que, en aquell moment, es veiés al caire de la mort. La colitis i les grips no li donaven treva, i no feia una passa sense el seu metge personal, Antoni Musa. L’havia tornat primmirat, suspicaç i cruel. Per una indiscreció, va ordenar que li trenquessin les cames ai seu secretari Tal•lus. I, per protegir-se de complots inexistents, va inventar la policia, és a dir, aquells pretorians o guàrdies de corps que tindrien un paper tan nefast en els governs dels seus successors. Cada cop més escèptic i amargat a causa dels patiments, veia amb claredat el fracàs de la seva obra de reconstrucció. Imperava, certament, la pax augusta, i els mariners orientals -venien a agrair-li la seguretat amb què ara navegaven. Això no obstant, a l'Elba Varus havia estat massacrat amb tres legions per Armini, els confins s'havien hagut de retirar fins al Rin, i August intuïa que, més enllà d'aquest riu, dins la fosca dels seus boscos, les tribus germàniques estaven en ebullició. És cert, igualment, que el comerç, gràcies a la reorganització d'Agripa, tornava a prosperar i que la moneda, sanejada per Mecenes, era sòlida. La burocràcia funcionava. L'exèrcit era fort. Però la gran reforma dels costums havia fracassat. Els divorcis i les pràctiques contraceptives havien destruït la família i la soca romana gairebé s'havia extingit. L'últim cens revelava que tres quartes parts de la ciutadania eren lliberts o fills de lliberts forasters. S’havien construït centenars de temples nous, però al seu interior no hi havia déus perquè ningú no creia que existissin. Una moral no es refà sense una base religiosa. August havia mirat de revifar l'antiga fe, sense compartir-la, i el poble li va respondre fent veure que l'adorava a ell com a déu. Júlia, que va morir a l’exili, li havia deixat a August una néta, que es deia Júlia com ella, però, per desgràcia, va demostrar ben aviat que volia imitar la mare no tan sols en el nom. L'avi també va haver de confinar la néta per immoralitat. Desfet per aquest nou dolor, va pensar a deixar-se morir de gana. Llavors es va imposar la feina del despatx, a la qual estava plenament consagrat, i la certesa que no li quedava gaire temps de vida. Però el cas és que, com tots els que sostenen l’ànima amb les dents, la va lliurar molt tard, per l'època.
Tenia setanta-sis anys quan la mort el va sorprendre a Nola, on feia convalescència després d'una bronquitis. Aquell matí havia treballat, com de costum, des de les vuit fins a1 migdia, firmant tots els decrets, responent totes les cartes, com el bon funcionari que era. Va fer cridar Lívia, que era amb ell per celebrar les noces d'or, i la va saludar afectuosament. Tot seguit, com a autèntic gran romà, es va adreçar als presents va dir: «He interpretat bé el meu paper. Així doncs, amics, acomiadeu-me de l’escena amb els vostres aplaudiments».
Els senadors van dur el fèretre a les espatlles per tot Roma, abans d'incinerar el cos al Camp de Mart. Potser haurien estat contents de la seva mort si no haguessin sabut que ja havia estat designat successor Tiberi.
Amb l’or portat d'Egipte va liquidar l'exèrcit, que comptava mig milió d'homes i costava massa; el va reduir a dos-cents mil homes en servei, dels quals es va proclamar imperator, un títol purament militar, i va llicenciar els altres repartint-los terres comprades expressament; va cancel•lar els deutes dels particulars envers l'estat; i va emprendre grans obres públiques. Però aquests van ser només els primers passos, els més fci1s. Com Cèsar, Octavià no pretenia solament administrar, també volia dur a terme una reforma gegantina que refundés tota la societat a partir del model dissenyat per l’oncle. Per fer-ho, necessitava una burocràcia i ell va ser qui la va inventar. Es va envoltar d'una mena de gabinet format de tècnics que va saber triar amb encert. Hi havia un gran organitzador com Agripa, un gran financer com Mecenes i diversos generals-, entre els quals aviat va destacar el fillastre, Tiberi.
Atès que gairebé tots ells pertanyien a l'alta burgesia i que els aristòcrates es queixaven de quedar-ne exclosos, Octavià en va triar una vintena, tots senadors, i va crear una mena de Consell de la Corona, que amb el temps es convertiria en el portaveu del Senat i en transmetria les decisions. L'Assemblea o Parlament va continuar reunint-se i discutint, però cada vegada menys i sense intentar en cap cas rebutjar les propostes d'Octavià. Aquest va concórrer sistemàticament al consolat tretze vegades i, naturalment, va guanyar sempre. L'any 27, d'improvís, va restablir al Senat tots els seus poders, va proclamar la restauració de la república i va anunciar que es volia retirar a la vida privada. Llavors només tenia trenta-cinc anys i l’únic títol que havia acceptat era el de príncep, de nova creació. El Senat va respondre abdicant, al seu torn, i remetent-li a ell tots els seus poders, que els assumís conferint-li l'apel•latiu d'August, que volia dir literalment “l’augmentador” i era un adjectiu, tot i que, amb l’ús, es va convertir en un substantiu. I Octavià va acceptar-ho resignat. Va ser una escena molt ben interpretada per totes dues parts i va demostrar que, definitivament, la dissidència conservadora i republicana havia arribat a la fi; fins i tot els orgullosos senadors preferien un amo abans que el caos.
Però l'amo va continuar mostrant-se discret en l'ús dels seus poders. Vivia a1 palau d'Hortensi, que era esplèndid, però no el va convertir en un palau reial, i es va allotjar en una petita estança a la planta baixa, amb un estudi decorat monacalment. Quan, força anys més tard, l’edifici es va ensorrar a causa d'un incendi i en va fer construir un d’igual, va demanar que 1i refessin les dues estances del tot idèntiques. I és que era un home d'hàbits diaris, sobri i puntual. Treballava durament, perquè es considerava el primer servidor de l'estat. I ho escrivia tot: no només els discursos que havia de pronunciar en públic, sinó també els que feia a casa, amb la dona i els familiars. Caldrà esperar fins a Francesc Josep d’Àustria, tenia moltes semblances amb August, per trobar a la história, un sobirà tan fidel al seu deure, respectable, prosaic, poc amable i desafortunat en els afectes domèstics.
La vida afectiva d'August girava entorn de Júlia, la filla que havia tingut amb Escribònia; de Lívia, la seva tercera muller; dels seus dos fillastres que aquesta havia portat a casa: Drus Tiberi. Lívia fou, com a esposa, irreprotxable, tot i que una mica carregosa amb el seu virtuosisme ostentós. Va educar bé els nois, va fer molta beneficència i va portar amb desimboltura les banyes que el seu marit li posava successivament. Tot fa pensar que a ella li interessava, més que l’amor, el poder d'August i la carrera dels fills, que va ser efectivament fulgurant. Generals als vint anys, van ser enviats a sotmetre la Il•líria i la Pannònia. August, que va instaurar la pax romana, va renunciar aviat a la guerra i a noves annexions. Però volia garantir els confins de l'imperi, contínuament amenaçats. Drus, el seu preferit, els va estendre del Rin a l’Elba per fer-los més segurs derrotant brillantment els germànics. Però va caure del cavall i es va ferir greument. Tiberi, que l'adorava, va galopar quatre-centes milles des de la Gàl•lia per anar-lo a trobar i va arribar a temps per tancar-li els ulls August va quedar molt afectat per 1a mort d'aquell noi alegre, impetuós i expansiu, de qui hauria volgut fer el seu propi successor. Llavors va esperar que Júlia li fes un altre hereu.
Aquella noieta eixerida, sensual i arrauxada era la nineta dels seus ulls. A l’edat de catorze anys, l’havia casada amb Marcel, el fill de la seva germana Octàvia, la vídua d'Antoni. Però Marcel s'havia mort a1 cap de poc i Júlia s'havia convertit en la «vídua alegre» de Roma. Es divertia no només fent de les seves, sinó també explicant-les. I el seu pare, que havia començat a promulgar lleis per restablir 1a moral, va mirar de reconduir-la pel bon camí amb un altre marit: aquell Marc Agripa, ministre de la Guerra, que, després d'haver-li donat la victòria a Acci, s'havia convertit en el seu col•laborador més fidel i eficient. Gran senyor, gran soldat, gran enginyer, havia pacificat Hispània i la Gàl•lia, reorganitzat el comerç, construït carreteres, i era l’únic peix gros de qui ni tan sols es murmurava que se n'aprofités. A August, que tenia fusta de «planificador» i es creia amb dret a regular també 1a felicitat dels altres, no el va preocupar el fet que ell tingués quaranta-dos anys, mentre que Júlia en tenia divuit, i que fos el marit d'una esposa que el feia feliç. Li va imposar el divorci i les noves noces.
La parella no s'avenia gens, tot i que van portar món cinc fills, que estranyament s'assemblaven a Agripa. Quan li van demanar desvergonyidament una explicació d'aquesta semblança, Júlia va respondre amb el mateix to: «Només faig pujar més mariners a la nau quan ja està carregada». Vuit anys més tard, Agripa va morir i Júlia va tornar a ser la «vídua alegre» de Roma. Novament, August va voler posar-hi remei i li va imposar un tercer matrimoni; amb Tiberi, aquest cop, en qui ara veia, o en qui Livia li feia veure, un possible regent de l'Imperi fins que fossin majors d'edat els fills de Júlia, Gai Luci. Tiberi ja estava casat també, i precisament amb la filla d'Agripa, Vipsània, que el feia feliç. Però, aquesta felicitat no coincidia amb la que havia planificat August, que la va destruir 1a va substituir per una infe1icitat. Convertit en el successor d'Agripa després de ser-ne el gendre, Tiberi va haver de suportar de Júlia tot el que pot arribar a suportar de la dona el més desgraciat dels marits. Quan no va poder aguantar més, es va retirar a la vida privada a Rodes i hi va viure set anys, dedicat íntegrament a l'estudi, mentre Júlia ofuscava amb els seus escàndols el record de Clòdia. Gai i Luci havien mort, l'un de tifus, l'altre a la guerra. August, que ja tenia seixanta anys, abatut per aquestes fatalitats, rosegat per l'éczema i pels reumatismes i dominat cada vegada més per Livia, finalment va confinar la seva filla per immoralitat i la va fer recloure a Pandatèria (l’actual Ventotene), va reclamar Tiberi i el va adoptar com a fill i hereu, tot i que continuava sense estimar-lo.
Podria ser que, en aquell moment, es veiés al caire de la mort. La colitis i les grips no li donaven treva, i no feia una passa sense el seu metge personal, Antoni Musa. L’havia tornat primmirat, suspicaç i cruel. Per una indiscreció, va ordenar que li trenquessin les cames ai seu secretari Tal•lus. I, per protegir-se de complots inexistents, va inventar la policia, és a dir, aquells pretorians o guàrdies de corps que tindrien un paper tan nefast en els governs dels seus successors. Cada cop més escèptic i amargat a causa dels patiments, veia amb claredat el fracàs de la seva obra de reconstrucció. Imperava, certament, la pax augusta, i els mariners orientals -venien a agrair-li la seguretat amb què ara navegaven. Això no obstant, a l'Elba Varus havia estat massacrat amb tres legions per Armini, els confins s'havien hagut de retirar fins al Rin, i August intuïa que, més enllà d'aquest riu, dins la fosca dels seus boscos, les tribus germàniques estaven en ebullició. És cert, igualment, que el comerç, gràcies a la reorganització d'Agripa, tornava a prosperar i que la moneda, sanejada per Mecenes, era sòlida. La burocràcia funcionava. L'exèrcit era fort. Però la gran reforma dels costums havia fracassat. Els divorcis i les pràctiques contraceptives havien destruït la família i la soca romana gairebé s'havia extingit. L'últim cens revelava que tres quartes parts de la ciutadania eren lliberts o fills de lliberts forasters. S’havien construït centenars de temples nous, però al seu interior no hi havia déus perquè ningú no creia que existissin. Una moral no es refà sense una base religiosa. August havia mirat de revifar l'antiga fe, sense compartir-la, i el poble li va respondre fent veure que l'adorava a ell com a déu. Júlia, que va morir a l’exili, li havia deixat a August una néta, que es deia Júlia com ella, però, per desgràcia, va demostrar ben aviat que volia imitar la mare no tan sols en el nom. L'avi també va haver de confinar la néta per immoralitat. Desfet per aquest nou dolor, va pensar a deixar-se morir de gana. Llavors es va imposar la feina del despatx, a la qual estava plenament consagrat, i la certesa que no li quedava gaire temps de vida. Però el cas és que, com tots els que sostenen l’ànima amb les dents, la va lliurar molt tard, per l'època.
Tenia setanta-sis anys quan la mort el va sorprendre a Nola, on feia convalescència després d'una bronquitis. Aquell matí havia treballat, com de costum, des de les vuit fins a1 migdia, firmant tots els decrets, responent totes les cartes, com el bon funcionari que era. Va fer cridar Lívia, que era amb ell per celebrar les noces d'or, i la va saludar afectuosament. Tot seguit, com a autèntic gran romà, es va adreçar als presents va dir: «He interpretat bé el meu paper. Així doncs, amics, acomiadeu-me de l’escena amb els vostres aplaudiments».
Els senadors van dur el fèretre a les espatlles per tot Roma, abans d'incinerar el cos al Camp de Mart. Potser haurien estat contents de la seva mort si no haguessin sabut que ja havia estat designat successor Tiberi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada